Soft Black Stars

Arqueòloga

La veritat és que conserva poques memòries de la seva infantesa.  L’únic que li queda ara és un munt de connexions amb un món subterrani de sensacions i emocions que li desperten una profunda tristesa.   Evoca la seva infància com un gran somni trencat en mil bocins, sense principi ni fi,  que transcorre en una nit d’estiu i que, després, s’esvaeix per sempre més. Li queden lluny els temps en que guaitava la vida incoherent i desequilibrada dels adults que s’havien fet càrrec d’ella.  A la pubertat, la més pura innocència havia deixat pas a una època de silenci i mancances personals. 

Ella era una arqueòloga perduda en el passat de les coses, que es desviu per esbrinar els secrets que s’amaguen sota la pols.  Havia sigut jove i esquerpa, de semblant pàl·lid i de pell neulida per l’aigua dels seus ulls.  Tenia la mirada blava com l’oceà que mai s’acaba i les pestanyes negres com la fosca.  Acostumava a embolicar-se el coll amb un mocador de cotó i ho feia fins i tot a l’estiu, ja que sense ell, deia, se sentia nua.  Els vents empolsinats del desert li escabellaven els cabells castanys mentre subjecta un petit objecte amb els dits. Ningú hauria fet cas d’aquell fragment de ceràmica atrotinat, però per ella, semblava ser de gran valor, com si es tractés de l’última peça d’un trencaclosques de transcendència vital per la humanitat.  

Sempre hi havia algú a terra ferma que l’esperava amb infinita paciència.  Sovint es preguntava com aconseguien esperar-la per sempre.  Ella els prometia que aquella seria la seva última travessia.  I no era mai veritat, perquè després d’aquell viatge en venia un altre, i un altre, i així fins que era ella mateixa que posava fi a la història.  Cada any hi havia algú nou a la seva vida, de qui se n’enamorava amb fervor i després, la llunyania acabava refredant-ho tot.

Era incapaç de mantenir una relació i només es desfeia de les persones a qui començava a enyorar.  Sempre va tenir la sensació de que no sabia quin posat fer davant d’un home i l’única cosa que li sortia de dins era flirtejar-los amb la seva mirada melangiosa carregada d’un erotisme pervers. No va ser mai plenament conscient de l’arma que tenia a les mans; un poder de seducció que abatia al soldat més audaç. Despertava un no se qué en les persones, especialment entre els membres del gènere masculí, que ella no havia après mai a controlar.  Amb freqüència, s’enamorava de l’home equivocat. De la colla, el de la jaqueta de cuir i ulls tristos.  Però no es lamentava pas per aquesta raó, perquè li agradava pensar que algú més enllà de la seva pell, s’havia adonat que posseïa alguna cosa especial, quelcom que ella mateixa no acabava de descobrir-se mai.

Sempre es va sentir sola i, quan hi pensava, l’estòmac se li feia un nus. No podia evitar de pensar en la mort de les persones a qui havia estimat de veritat. Hi pensava un dia rere altre, com un record que burxa insistent la carn amb un punxó fins que sagna.  Sovint es mirava al mirall i no hi veia res, només una nena poruga, que fuig del temps, del silenci que t’abraça i eixorda la teva veu.  Sola, petita, nua i muda.

El seu passat l’ajudava ben poc a encarar aquests últims dies.  Qui havia sigut la noia més bonica del carrer fa més de nou dècades, ara omplia d’aire els pulmons per darrera vegada i serena encara, desitjava fer-ho més bé a la pròxima.  Perquè, malgrat tot, era de les persones que pensava que sempre hi ha una altra oportunitat.

Curiosa

Siempre me he considerado muy curiosa. Yo formo parte de ese reducido grupo de personas que suman los números de las matrículas de los coches. Entonces, por alguna creencia personal muy poco científica, lo admito, creo que la cifra resultante de esa operación matemática me puede proporcionar una idea de cómo es el propietario del vehículo y de la vida que se trae entre manos. En ocasiones, soy capaz de imaginar por cuantas manos ha pasado ese coche y los lugares que ha presenciado. A veces, me fijo en su chapa y recreo mentalmente el garaje que lo alberga. Analizo el color, su antigüedad, las pegatinas que lleva en su trasero y un sinfín de cosas más. Es a partir de ahí que elaboro, casi sin darme cuenta, toda una trama alrededor de ese objeto, la cual me lleva, inevitablemente a juzgar a la persona que conduce el aparato que tengo en frente de mí.

Es en ese preciso momento, en cuanto pongo el intermitente a la izquierda y me dispongo a adelantar al inesperado protagonista de mi historia, que mi corazón da un vuelco.

A aquella aventura fruto de mi imaginación, sólo le queda añadirle un rostro. El rostro que confirmará todas mis suposiciones.

Mi coche se alinea con el suyo y entonces, se produce el momento mágico. Conduciendo en paralelo, giro mi cabeza y… allí está. Puede aparecer con el ceño fruncido, o bien contento y relajado. A veces, parece estar teniendo una alborotada discusión por su teléfono móvil… En otras ocasiones, está triste y con lágrimas en los ojos pero también hay quienes pasan el trago charlando con su acompañante copiloto. Casi nunca me devuelve la mirada, pero cuando lo hace, sonrío y acelero con todas mis fuerzas hasta situarme de nuevo en mi carril y por delante suyo.

Cada coche alberga una persona. Y cada persona, todo un mundo por narrar. Si te aproximas demasiado a ese coche, corres el peligro de acercarte más de la cuenta y rasgar la plancha de tu vehículo. Pero si te apartas, nunca llegarás a conocer, en verdad, el destino que te tiene preparado la carretera por donde circulas.

Un matí de gener

La sang em fuig de les venes quan la veig a través del vidre glaçat. De ben segur que cap àngel del cel podria desvetllar-la del seu son. Sembla com si dormís plàcidament sobre el seu llit de robes blanques. Està nua, buida de qualsevol sentiment capaç de deformar-li el rostre. Mai més, el món seria esguardat a través dels seus ulls verds clars com la mel. No compartiríem en cap altra ocasió, un espai sota l’univers estrellat. Sobre la pell albina hi ressalten regalims de sang, encara bullent, que s’esmunyen avall pels plegs de la carn. S’ha propinat ferides profundes, que en alguns casos, deixen entreveure els seus ossos de marfil. Es volia assegurar que la mort en sortiria vencedora aquesta vegada. La bellesa encara es percep darrere de cadascun dels seus blens de cabell daurat. Contemplo els seus llavis fins i em pregunto quins van ser els últims mots que van pronunciar. Va morir dessagnada aquell mateix matí de gener, enmig de somnis gebrats i anhels infinits de quietud. L’hivern havia acabat esgotant la feble flama que nodria la seva ànima i, per fi, el seu cor deixava de palpitar després d’una lenta agonia. Havia deixat les finestres obertes i l’aire gèlid entrava a glopades a l’estança que l’havia vist néixer. A fora, el dia transcorria tot gris en la més absoluta normalitat. Una capa de neu silenciava l’anar i venir dels vianants i de lluny, només l’esbatec agitat dels ocells gosaven trencar la pau d’aquella escena. Per uns instants, vaig tenir la necessitat de tapar-li els peus amb el cobrellit de ganxet, encara que el gest seria en va. Vaig fer memòria de les nombroses vegades que m’havia renyat quan dormint, m’havia endut tots els llençols cap al meu cantó de llit. Fins i tot quan s’enfadava podia ser dolça. L’observava i encara podia sentir el tacte de les seves mans jugant amb les meves. La nostra història havia quedat aigualida pels anys, però de sobte, el record de la seva pell de setí se m’apareixia més fresc que mai. Havia sigut l’única persona capaç de remoure les meves entranyes, de fer-me sentir l’ésser més afortunat i al mateix temps, la persona més miserable del món sencer. Qualsevol que fos el camí que jo decidís prendre, ella sempre n’era part. I amb la seva marxa, tot quedava en lo més absurd, com si tot els obstacles que havíem hagut de sortejar en el passat, haguessin format part d’un gran engany.

********

A la Maria l’anomenaven la nena dels ulls tristos. La seva mirada era freda com el glaç i podia transmetre el res i el tot a la vegada. L’extrem extern dels seus ulls es disposaven lleugerament inclinats cap avall i això la dotava d’un cert aire de melangia. Sempre havia sentit nostàlgia per la seva infantesa més primerenca. Havien sigut temps feliços al costat del seu avi; qui li havia encomanat la seva gran afecció per la natura, i la seva àvia; que havia presumit d’ella com es fa de la flor més bonica del jardí. L’època de jocs i rialles arribarien aviat a la seva fi. Massa d’hora per una criatura. Un matí d’hivern, el so intermitent del telèfon va interrompre el seu son. No havia passat bona nit. Havia somniat amb els seus pares, els quals apareixien en el seu somni amb un estrany forat enmig del pit. A través d’ell i si es posava de puntetes, la Maria hi podia entreveure uns immensos camps daurats pel blat, banyats per un sol de color taronja, del capvespre. Aquell somni li havia semblat ben estrany. Ja al matí, des del llit, tota tombada amb la seva camisa de cotó, s’entretenia badant les tórtores que reposaven sobre l’ampit de la finestra. Amb la mirada resseguia els ocells que arrencaven a volar i els somreia tot desitjant-los un bon viatge. Aquell matí, la seva infantesa enjogassada va fugir amb una d’aquelles tórtores. Es va adonar que la seva àvia somicava des del menjador i aquell va ser el seu primer record dolorós de la seva vida. S’aixecà del llit, sense calçar-se, i s’adreçà, a través dels angostos passadissos de casa, fins allà on la duien els plors de l’àvia que restava immòbil davant del telèfon amb la cara desdibuixada pel sofriment. En notar que la seva néta estava darrere seu, va tombar el cap i amb llàgrimes als ulls li comunicà la terrible notícia. Els pares de la Maria havien mort en un tràgic accident. La seva mare havia defallit en l’acte i el seu pare encara esgarraparia uns quants minuts a la vida abans de morir a l’hospital. La nena no va ser capaç de forjar ni una sola llàgrima i, amb el temps, tampoc va semblar que els hagués enyorat en excés.

Més endavant, totes aquelles persones que l’havien acompanyat van anar desapareixent, deixant un buit que res ni ningú havien pogut omplir. Es va fer gran amb un estrany sentiment de no pertinença a enlloc i va procurar arraconar en l’oblit tots els records que li havien fet tant de mal.

******

Amb la visió del seu cadàver, l’abisme s’obria davant meu. Fins i tot, podia percebre el delicat vel que uneix subtilment el tot i el res. En aquells moments, tot lligam amb el present es tornava cada vegada més difús. Em sentia orfe i l’existència no tenia ja cap mena de sentit. Tal i com ho havíem acordat, ara seria el meu torn.

El meu cos reposarà al seu costat amb un etern somriure, allà on cap record podrà penetrar la quietud dels temps. A l’indret on el silenci es troba amb la remor de la teva veu. Les flors esclataran i es pansiran sobre les nostres tombes i les tórtores afinaran, com cada matí d’hivern, cançonetes de bressol a la finestra de la Maria.

Només som silencis.

Avui m’he adonat de que no sóc ningú.  Ni tan sols sóc res.  Res que es pugui palpar amb la pell dels dits.  Res que es pugui retenir per sempre més en un calaix per a un posterior ús.  Una estranya lucidesa m’ha revelat avui un fet temible, en si, inevitable.  Tot se’n va algún dia, inclòs jo.  Les persones que t’envolten ara, plenes d’eterns somriures i moments feliços, emprendran també el seu camí.  Ni tant sols puc retenir les paraules perquè una vegada pronunciades, ja s’han esvaït.  Cada fracció de temps de vida em marxa sense fer soroll.  El tren de la tarda mai serà el mateix que vaig perdre al matí i mentrestant, mato el temps omplint silencis.  Silencis incòmodes que són el fruit de ser qui sóc.   Com desitjaria ser capaç de copsar el silencis, escoltar la seva veu i deixar-me endur per ella…  Però a l’escola no me’n van ensenyar i jo encara no he esbrinat del tot com fer-ho.  De fet, fins avui, ni tan sols sabia que els silencis residien dins les entranyes de les persones i que la majoria, som tan sords que no els percebem  Abans d’anar-me’n, m’agradaria fer aquest viatge i obrir les orelles per escoltar el que encara ningú m’ha dit mai. 

Demà, ben d’hora al matí, m’adreçaré a un nou indret.  Qui sap si aquest serà el meu camí per descobrir qui sóc.  Perquè no imagino res pitjor a la vida que viure al marge del que som: silencis i, res més.

Dos bocins de cel

La meva àvia em va contar un dia que el fet de plorar amb una certa facilitat feia més dolça a la dona i que quan un minyó veia a somicar a una minyona no podia evitar d’estovar-se-li el cor.  Quan em va explicar això, jo era ben petita i aleshores no vaig entendre gran cosa.

Seia en una de les cadires del cinema a la fresca del poble quan de sobte vaig ensopegar amb un parell d’ulls que m’esguardaven com si mai haguessin vist una noia a plorar.  Vaig haver de tombar el cap dues vegades per comprendre que, efectivament, aquell capcigrany no em treia l’ull de sobre. -Com s’atreveix a mirar-me tan descaradament? Quina manca de sensibilitat!- recordo que vaig pensar. No hi ha res més desagradable que et prestin atenció quan et salten les llàgrimes davant de l’escena més emocionant de la pel·lícula.  Sents vergonya quan el coll se’t comença a estrènyer i la teva cara es deforma paulativament sense que tu hi puguis fer massa res.   Qualsevol sobreesforç per evitar-ho encara podria espatllar més el teu rostre. En els temps que corren, és un acte d’heroicitat plorar en públic perquè en certa manera permets que els demés s’esmunyin dins la teva ànima. 

Al minut 80 apareixien les lletres del “The end” a la pantalla i jo vaig decidir no esperar fins al final dels crèdits.  D’una revolada em vaig aixecar i vaig desaparèixer sense deixar rastre, procurant que el poca-solta de la fila del davant (+2 seients a l’esquerra) no s’adonés de la direcció que prenia. 

De camí a casa, no deixava de barrinar quina mena d’èsser humà podria, en el moment culminant d’un llargmetratge, deixar fugir l’escena i dedicar-se a mirar tant insistentment a una altra persona. Només un boig en seria capaç! Aquella mirada m’havia inquietat i havia aconseguit deixar un regust agredolç a la sessió de cinema.  Vaig arribar a casa i, sense sopar, em vaig capbussar al llit.  A les fosques i en el silenci habitual de l’habitació, la son va anar calmant el meu neguit. 

Cinc anys després d’aquell estiu, aquells dos bocins de cel que em badaven serien els del meu amic, la persona a qui li obres el cor un dia i li dónes la clau perque torni sempre que vulgui.

Hello world!